A vegades tinc la sensació que ens movem ràpidament entre opinions, judicis i respostes automàtiques. Quan alguna cosa no funciona, quan alguna cosa fa mal o grinyola, apareix gairebé de seguida la necessitat d’assenyalar culpables. Cap enfora o cap endins. Algú ha fallat. Alguna cosa s’ha fet malament. Jo hauria d’haver estat diferent. En algun moment de la vida, em va arribar aquest missatge: Quan assenyales amb un dit, n’hi ha un que apunta cap enfora, però tres que assenyalen cap a tu. I crec que és bo recordar-ho: No per acusar-nos, sinó per recordar-nos que sempre formem part del que mirem. La culpa, però, no ens ajuda gaire. No ens nodreix, no ens fa créixer, no ens dona més consciència. Sovint només ens pesa. Ens fa petites, ens tanca, ens deixa atrapades en el passat, en allò que ja no podem canviar. I des d’aquí és difícil transformar res. Per això crec que és millor parlar de responsabilitat. No com a càstig ni com a exigència, sinó com a capacitat de respondre. De mirar què...