A vegades tinc la sensació que ens movem ràpidament entre opinions, judicis i respostes automàtiques. Quan alguna cosa no funciona, quan alguna cosa fa mal o grinyola, apareix gairebé de seguida la necessitat d’assenyalar culpables. Cap enfora o cap endins. Algú ha fallat. Alguna cosa s’ha fet malament. Jo hauria d’haver estat diferent.
En algun moment de la vida, em va arribar aquest missatge: Quan assenyales amb un dit, n’hi ha un que apunta cap enfora, però tres que assenyalen cap a tu. I crec que és bo recordar-ho: No per acusar-nos, sinó per recordar-nos que sempre formem part del que mirem.
La culpa, però, no ens ajuda gaire. No ens nodreix, no ens fa créixer, no ens dona més consciència. Sovint només ens pesa. Ens fa petites, ens tanca, ens deixa atrapades en el passat, en allò que ja no podem canviar. I des d’aquí és difícil transformar res.
Per això crec que és millor parlar de responsabilitat. No com a càstig ni com a exigència, sinó com a capacitat de respondre. De mirar què hi ha, què em passa, i decidir com vull respondre a això que tinc davant, amb els recursos reals que tinc avui.
No responem mai des del buit. Responem des del que sabem, del que hem viscut, del cansament, de la por, de l’amor, de les ferides i també de la saviesa acumulada. Acceptar això no és resignar-se, és ser honestes amb el punt exacte on som.
La responsabilitat, entesa així, no ens carrega més pes. Al contrari, ens retorna el nostre poder. Ens torna al present. Ens permet fer una passa, encara que sigui petita, encara que no sigui perfecta. No cal fer-ho tot bé. De vegades, només es tracta de fer-ho una mica més conscient: Ara que ho sé, ara que ho veig, què vull fer? De quina manera vull respondre a aquesta situació? Amb les circumstàncies que tinc ara, no les ideals ni les perfectes, amb les reals.
Crec que confonem sovint responsabilitat amb duresa. I potser el que necessitem és just el contrari: menys violència interna i més tendresa. Menys exigència i més escolta. Més capacitat de mirar-nos amb honestedat sense castigar-nos.
Perquè el canvi real no neix de la culpa. Neix de la presència. De l’amor. De la possibilitat de respondre amb sentit a allò que la vida ens posa al davant, pas a pas, des del lloc on som.
No des del “hauria de…”,
sinó des del “què té sentit ara?”.
Que bé poder mirar el món, els nostres hàbits i les nostres decisions amb honestedat i amb tendresa!
Amb amor,
Andrea
Cartes "Missatges amb cor"
Instagram | Blog
PD: Avui "Man in the mirror" de Michael Jackson.
I també vull compartir el que deia Sòcrates. Ell proposava que abans de dir alguna cosa, la passem per tres filtres:
La primera és la veritat.
És cert el que estàs a punt de dir? És realment cert? Ho saps de primera mà o és un rumor, una interpretació, una suposició?
La segona és la bondat.
El que diràs és bo? És amable? Ajuda, cuida, aporta alguna cosa positiva a l’altra persona?
La tercera és la utilitat (o necessitat).
És necessari dir-ho? Serveix per a alguna cosa? Aporta claredat, aprenentatge o alleujament?
Si allò que vols dir no és veritat, no és bo i no és necessari, Sòcrates suggeria no dir-ho.
És interessant perquè no parla de censura, sinó de responsabilitat en la paraula. De com ens relacionem amb els altres i amb nosaltres mateixes a través del que diem.
I ara sí que sí, bon cap de setmana!