Quan el món accelera, potser toca parar, no?
Acabem de passar el Black Friday.
Uns dies de consumisme massiu en un món on, si ho pensem bé, ja no ens cal cap excusa per consumir. Vivim envoltats d’objectes sense propòsit, acumulats per inèrcia, per l’oferta-que-no-pots-deixar-passar o per la promesa que “estalviarem” si comprem tres coses que, en realitat, no necessitàvem.
Com deia algú en una frase brillant: “Al Black Friday, si no compres res, t’estalvies el 100%.”
I tanmateix, seguim. Perquè les ofertes ens persegueixen, perquè hi ha pressa, perquè la lògica del “si no ho compro ara, ho perdo” ens té atrapats. Ep, i si fas la compra en línia, no hauràs ni de sortir de casa!
De petits ens parlaven del malbaratament alimentari. De com, en alguna altra part del món, aquell menjar que llençàvem salvaria el dia a algú.
Doncs fixa't, es diu que un de cada tres aliments va parar a les escombraries. No només és una manca d’ètica, sinó que també agreuja la desforestació, les emissions i el consum d’aigua, entre moltes d'altres problemàtiques. I mentrestant milions de persones passen fam.
Si et ve de gust, pots llegir-ne més en aquesta notícia de fa gairebé tres anys, seguir la informació de la Generalitat i descobrir més sobre els objectius de desenvolupament sostenible impulsats per l'ONU.
I pensem que això només passa amb el menjar... Era el que ens deia la iaia, no?
Però amb la roba passa igual.
Per començar a informar-nos, i per posar alguns exemples, podem veure les piles, les muntanyes, de roba al desert d'Atacama, al Mercat de Kantamanto de Ghana o a Dandora Landfill, l'abocador més gran de Kenya.
Passa amb els electrodomèstics. I amb els productes que comprem sense pensar.
La sobreproducció és un monstre que no veiem, però, pel que sembla, va fent sense descans.
La fast fashion n’és un exemple ferotge: marques que produeixen massivament peces que viatgen milers de quilòmetres, sovint fetes per persones que treballen en condicions que preferim no mirar. I tota la roba que no es ven —i també la que es retorna— acaba en abocadors gegants en països que no són els nostres (almenys per ara).
Als supermercats, passa el mateix: tones de menjar llençades cada dia.
I mentrestant, nosaltres seguim comprant més, perquè és barat, perquè és ràpid, perquè és convenient.
Hi ha alternatives? Sí: productes de proximitat, comerç local, plataformes com Too Good To Go, que ajuden a evitar que es llenci menjar. Però això requereix consciència, esforç, sinceritat... Requereix mirar.
Vivim amb la fantasia que la brossa no existeix.
Tirem una bossa i creiem que… desapareix.
Però no. Tot el que llencem continua existint en algun lloc del món.
Hi ha zones senceres convertides en deixalleries, aquí i a d’altres països.
Paisatges que no podran tornar a ser natura perquè necessiten milers d’anys per recuperar-se.
Illes de plàstic al mar.
Com el Gran Parc d'Escombraries del Pacífic (Great Pacific Garbage Patch) entre Califòrnia i Hawaii. El més famós i el més gran del món.
Té una superfície estimada d’entre 1,6 milions de km² (gairebé 3 vegades França). Floten milions de tones de plàstic: microplàstics, xarxes de pesca, restes de contenidors…
I ja que hi som... Un altre tema és la obsolescència programada.
Molts productes estan fabricats perquè durin poc.
Per tal que, de seguida, te n'hagis de comprar un de nou.
A més, els mòbils, els cotxes, els rellotges... cada any són “millors”, i cada any més cars.
I sembla que si no tens l’última versió, et quedes enrere.
I ho normalitzem.
I continuem endavant.
Perquè la brossa no la veiem. Perquè no acaba literalment a casa nostra.
Perquè ens afecta poc, és quelcom llunyà o així ens ho sembla.
A més, se suma que ara tot és “eco”, “cruelty free”, “de proximitat”...
De vegades, etiquetes buides amb informació falsa. Etiquetes que ens agraden, que venen més.
Paraules que sonen bé, però no garanteixen res.
La veritat és que no sabem què ens posem al cos, què comprem, ni què mengem.
Es diu que hi ha xampús plens de tòxics i desodorants que alteren la química natural del cos.
Pollastres criats en condicions que farien mal al cor de qualsevol.
Sabates creades per persones explotades.
Compreses i tampons que afecten la salut hormonal i la microbiota íntima.
Paelles amb components tòxics (pots veure la pel·lícula Aguas oscuras també titulada El precio de la verdad).
Microplàstics al mar que maten animals (pots veure A Plastic Ocean o Seaspiracy).
I amb tanta informació contradictòria, és normal sentir-se perdut.
A vegades em sento així: perduda.
No sé què és cert.
No sé què és realment saludable.
No sé què hi ha darrere de cada producte.
La desinformació és enorme.
I és difícil decidir sabent que tot està tan barrejat amb publicitat, interessos i opacitat.
Però crec que hi ha un punt de partida possible: la consciència.
Saber què hi ha darrere.
Acceptar que no ho podrem fer perfecte.
No culpabilitzar-nos.
I fer el que puguem des d’un lloc real i realista.
M’agradaria crear un espai —comunitari, humà, real— on puguem compartir:
Compartir allò que ens fa bé.
✨ Productes sans
✨ Alternatives més respectuoses
✨ Espais, botigues, artesanes, creadors, projectes i associacions
✨ Experiències que ens han ajudat
✨ Documentals, llibres i recursos fiables
No per ser perfectes.
Sinó per ser conscients.
Per prendre decisions amb més claredat.
Per cuidar-nos una mica millor. I fer-nos-ho fàcil.
I com ve Nadal… fem regals que tinguin sentit!
Perquè sí, segurament farem regals.
Forma part de la nostra cultura, i també és bonic donar i rebre.
Però fem una cosa: mirem què regalem.
En lloc de quatre tonteries que acabaran a les escombraries, regalem una cosa amb propòsit, amb amor i amb utilitat real.
Un regal que no només ocupi espai, sinó que ompli de vida.
Pot ser una experiència compartida, un producte funcional, una creació feta amb amor...
Això mateix:
Amb amor,
Andrea
Cartes "Missatges amb cor"
Instagram | Blog
PD: Avui "Somos" de Rozalén.