Andantina

Avui considero que és un bon dia per parar. Un dia per mirar enrere, observar el camí recorregut i adonar-me que ja no soc al mateix lloc que abans. Respirar. Contemplar els canvis, sentir la metamorfosi, els girs inesperats i les passes decisives. I agrair. Agrair-me i agrair. I aleshores celebrar. Celebrar a la meva manera: amb calma, amb tendresa, amb aquell silenci que abraça. Donar gràcies a la vida, a les persones que m’han acompanyat, a les experiències que m’han fet créixer i reconèixer tot el que ja he transitat. Perquè sovint anem “a tope”, com una baldufa que gira sense parar. Les responsabilitats, els ritmes, les presses… I, de tant avançar, ens oblidem de mirar el que ja hem caminat. Per això, avui és dia de pausa. Dia de gratitud. Dia de celebració. Tanco els ulls (o no) i m’agraeixo, amb un amable somriure intern, tot el recorregut, tot el que he aconseguit, tot el que he après i caminat.  I segueixo fent camí, quan vulgui, després d’haver reposat u...

Avui primer comparteixo una petita joia d’animació.   És una obra sense paraules, però profundament expressiva i plena de sensibilitat. A continuació pots veure Alike , el curtmetratge creat per Daniel Martínez Lara i Rafa Cano Méndez. Abans de seguir llegint, si no vols menjar-te cap "spoiler", mira el curtmetratge.  El vídeo mostra la vida d’un pare i el seu fill en un món gris, on la rutina, la feina i la conformitat han anat apagant els colors de la vida. Et sona? Cada dia, el pare porta el seu fill a l’escola abans d’anar a treballar. Tots dos viuen en una ciutat on tothom es mou de manera automàtica, sense emoció. Si vius en una ciutat, aquestes imatges et seran familiars i la sensació de buidor, grisor i passatgers sense propòsit, probablement  estarà  present.  Però el nen és diferent: li agrada tocar el violí, jugar i mirar el món amb curiositat. A poc a poc, l’escola, les normes i la pressa van apagant la seva llum. Si t'interessa el te...

Com és permetre’s sentir en un món que demana duresa? Hi ha moments en què ser sensible sembla un desavantatge. En un món que ens demana constantment ser forts, eficients i resistents, les emocions o la percepció subtil poden semblar una debilitat.  La sensibilitat es defineix, a grans trets, com la capacitat que té una persona per sentir, percebre el seu entorn o ser alterada per aquest de manera significativa. El terme prové del llatí sensibilitas , derivat de sensus (sentit), amb què els antics romans es referien al “sentit comú”. Quan parlem de sensibilitat, normalment ens referim a la disposició o capacitat de sentir, que pot incloure: Sentir el món al voltant, percebent l’entorn amb els sentits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Sentir la pròpia existència, incloent emocions, sentiments, benestar físic i percepció del cos. Ser commogut en el pla interior: que una situació, fet o objecte mobilitzi els sentiments de manera especial. Experimentar compassió i tendr...

Es diu que Jim Rohn va dir una vegada: “Eres el promedio de las cinco personas con las que más te relacionas.” Quan vaig sentir aquesta frase per primera vegada, em va fer pensar. Em vaig preguntar: amb qui passo realment el meu temps? No només físicament, sinó també emocionalment o inclús energèticament. La idea que hi ha darrere d’aquesta frase és senzilla però poderosa: les persones que ens envolten influeixen profundament en la nostra manera de pensar, sentir i actuar. La nostra energia, els nostres hàbits, creences, aspiracions i fins i tot el nostre llenguatge es modelen, sovint sense adonar-nos-en, per les persones amb qui compartim més moments, paraules o silencis. El número cinc no és científic, sinó simbòlic. És per recordar-nos que uns pocs vincles propers poden tenir un gran impacte en la nostra vida. I és que les nostres relacions més estretes ens afecten, encara que no sempre en siguem conscients. Així que la frase no és tant per mesurar ni per jutjar, sin...

 L’aire es torna més fresc. Les tardes són més curtes, la llum més suau.  Hi ha un silenci nou a l’ambient. Una calma que sembla convidar-nos a frenar. Comença la tardor, i amb ella arriba un temps de canvi, de transició, d’ anar cap endins . La natura es transforma davant nostre, i si ens aturem a mirar-la, n'aprenem molt: Els arbres deixen anar les seves fulles sense resistència. No s’aferren. No lluiten per mantenir-les vives. Senzillament, deixen anar el que ja no necessiten per poder reposar i preparar-se per al nou cicle. Potser això mateix és el que la tardor ens convida a fer: mirar què volem deixar caure nosaltres també. Quines coses, hàbits, relacions, pensaments o emocions ja han complert el seu propòsit, i ara podem acomiadar amb agraïment. Vivim sovint pensant que deixar anar és perdre. Que si no ho sostenim, desapareixerà. Però la vida —com la natura— no elimina, transforma . Allò que cau es converteix en aliment per a la terra, en espai perquè en pu...

Hi ha moments en què el cos s’atura. I, sovint, ens incomoda. Ens fa por. Ens fa sentir que estem fallant, que hauríem de poder amb tot. Però amb el temps he anat entenent que, quan el cos diu prou, no és per debilitat: és perquè sap. És una manera amable —encara que a vegades ens costi acceptar-la— de fer-nos mirar cap a dins. De dir-nos: “para una mica, escolta’t, mira què necessites”. Vivim en una cultura que ens empeny a continuar, a fer més, a no aturar-nos mai. I ens acabem creient que el descans és un luxe o una pèrdua de temps. Que només podem descansar quan tot està fet, quan ja ho tenim tot sota control. Però el cos no entén d’agendes ni de calendaris. El cos només sap si pot o no pot, si respira o es tanca, si hi ha espai o tot s’estreny. Sap que hem anat massa lluny, que hem sostingut massa, que ens hem oblidat de nosaltres mentre intentàvem arribar a tot.  Sap que fa dies, setmanes o mesos que vivim en tensió, respirant només a mitges. Que hem anat tirant amb poc ...