Andantina

Avui torno amb aquest vídeo que m’emociona cada cop que el veig. Un conte senzill, tendre, però, per a mi, ple de veritats profundes. Ens parla de com creiem que hem de ser. De com intentem encaixar en llocs que no estan pensats per nosaltres. De com, de vegades, busquem ser qui no som. O volem que els altres canviïn per adaptar-se a la nostra forma, a la nostra mirada, al nostre món. Fins que entenem que no va per aquí la cosa . Que no és el quadradet qui ha de canviar, sinó la porta . El sistema. Les estructures. Les creences. Dir “això sempre s’ha fet així” no ens fa millors. Ens tanca portes. Ens trenca el cor. Ens redueix el món. Quan canviem la manera de mirar, s’obren espais. Quan escoltem, quan deixem d’imposar, quan reconeixem que no tenim totes les respostes... Quan ens obrim a altres mirades, ens transformem . I això és el que, potser, més ens fa créixer: Entendre que podem canviar d’opinió. Que podem revisar, replantejar, tornar a començar, reaprendre. Que podem...

Hi ha dies en què tot pesa. La llista infinita de coses pendents, les responsabilitats, les preocupacions… I, de sobte, apareix una imatge, un gest, una flor, una cançó... I sento com, per fi, puc sospirar. Últimament penso molt en això: Què em porta lleugeresa? Què em connecta amb l’alegria? I, encara més important: E stic fent espai a això? Vivim tan carregades de fer, de voler arribar a tot, de sostenir tantes coses… que de vegades oblidem la importància de gaudir. De fer lloc al que ens alegra, ens fa vibrar, ens acarona per dins. Potser és una conversa bonica. Un moment de sol. Una olor. Un record tendre. Cantar, ballar o xipollejar dins la piscina... Crec que la felicitat no sempre és un gran objectiu, sinó petits instants que es deixen sentir quan abaixem la pressa. Quan deixo de controlar i de carregar amb tot, aleshores puc sentir-me més lleugera. Estic més disponible i desperta davant els petits plaers de la vida.  Per mi és important recordar que puc triar. Pu...

Hi ha una cosa que últimament em ressona molt. Una idea senzilla, però essencial: Som humans. I cal cuidar la nostra humanitat. De debò. Ho dic amb el cor a la mà. Vivim envoltats d’exigències, de velocitat, de pressions. Sovint, es premia qui arriba més lluny, qui produeix més, qui manté el somriure encara que es trenqui per dins. I enmig de tot això… Què passa amb el nostre món intern? Amb el que sentim? Amb el que necessitem de veritat? Ser humans és un regal i també una responsabilitat. És recordar que no som màquines. Que no ho podem tot. Que ens fa bé ser tractats amb amor, amb respecte... I crec que de vegades ho oblidem. Per això m’agrada recordar-m’ho. Ser humana és tenir dies en què tot pesa i d'altres en què tot flueix. És no entendre’m del tot i, tot i així, estimar-me. És donar-me permís per no saber, per canviar, per descansar... És mirar-me amb honestedat, fins i tot quan, de vegades, no m'agrada el que hi trobo. I aquí és on entra una paraula preciosa:...

Aquí començo a escriure. Amb ganes de compartir-me i de donar veu al que sento, al que veig, al que vaig descobrint pel camí. No tinc una ruta tancada. Però sí el desig de compartir de manera sincera sobre temes que m’interpel·len i m’habiten. Escriure sobre la vida, l’educació, les emocions, el cos, la mirada que tenim cap al món i cap a nosaltres. El que sigui que em vingui de gust compartir a cada moment! Per a mi, escriure és una forma d’escoltar-me. Una manera d’ordenar-me per dins. De posar paraules a allò que em mou, m'interessa i ressona en mi. Aquest blog neix com un espai tranquil. Sense pressa, sense algoritmes, sense urgències. Un lloc on pots venir quan vulguis, com si entréssim en una sala de lectura on el temps s’atura. Gràcies per ser-hi, gràcies per llegir, gràcies per sentir amb mi. Amb amor, Andrea Cartes "Missatges amb cor"   Instagram | Blog