Es diu que Jim Rohn va dir una vegada:
“Eres el promedio de las cinco personas con las que más te relacionas.”
Quan vaig sentir aquesta frase per primera vegada, em va fer pensar.
Em vaig preguntar: amb qui passo realment el meu temps? No només físicament, sinó també emocionalment o inclús energèticament.
La idea que hi ha darrere d’aquesta frase és senzilla però poderosa: les persones que ens envolten influeixen profundament en la nostra manera de pensar, sentir i actuar.
La nostra energia, els nostres hàbits, creences, aspiracions i fins i tot el nostre llenguatge es modelen, sovint sense adonar-nos-en, per les persones amb qui compartim més moments, paraules o silencis.
El número cinc no és científic, sinó simbòlic. És per recordar-nos que uns pocs vincles propers poden tenir un gran impacte en la nostra vida.
I és que les nostres relacions més estretes ens afecten, encara que no sempre en siguem conscients.
Així que la frase no és tant per mesurar ni per jutjar, sinó per inspirar una reflexió honesta:
Què m’inspiren les persones amb qui més comparteixo el meu temps?
Em fan créixer, em conviden a ser més autèntica, a expandir-me?
O, al contrari, em drenen i em limiten?
I també mirar-ho des de l’altra banda:
Quina energia aporto jo al món dels altres?
Com em relaciono? Com influeixo a aquells que tinc a prop?
Potser no és una ciència exacta, però hi ha una gran veritat en aquesta idea: el que ens envolta té molt a veure amb nosaltres.
Les persones que tenim a prop ens influeixen en la manera de parlar, en com pensem, en com mirem el món i, també, en com ens mirem a nosaltres mateixos.
De vegades, fins i tot adoptem gestos, expressions o maneres de fer que hem après dels altres, com si la seva energia ens hagués deixat una petita empremta dins.
A vegades ens n’adonem quan una persona s’allunya, o quan marxem d’un espai on passàvem molt temps, i de sobte sentim que alguna cosa canvia dins nostre.
Com si tornéssim a respirar d’una altra manera.
Per això és important mirar amb consciència qui tenim a prop, quins espais compartim, quina energia ens envolta.
No des del judici, sinó des de l’amor i l'observació: veure si el que ens envolta ens nodreix o ens esgota.
Cada relació és com un mirall.
Hi ha miralls que ens mostren coses que ens agraden i d’altres que ens fan veure parts nostres que encara ens costen o directament ens desagraden.
El repte és aprendre a mirar-nos-hi amb tendresa, assumir la nostra part de responsabilitat, posar límits quan calgui i cuidar els espais compartits perquè siguin més sans, més agradables, més autèntics.
Quan estem envoltats de persones en sintonia amb nosaltres, tot flueix amb més naturalitat.
Ens sentim més tranquils, més oberts, més nosaltres.
Però també és cert que hi ha moments en què alguna relació ens pesa o ens desconnecta del que som. I potser no és perquè ningú ho faci malament, sinó simplement perquè els camins vitals s’han separat o les necessitats ja no són les mateixes.
És important escoltar aquests moviments, mirar amb tendresa què ens fa bé i què no, i donar-nos permís per triar.
Preguntar-nos:
Aquesta relació em convida a ser o m’esgota?
Em convida a créixer o a contenir-me?
Cuidar-nos també vol dir escollir amb qui compartim la nostra presència. Obrir espai a relacions més autèntiques, més suaus, més en sintonia amb qui som ara.
I recordar que nosaltres també som una d’aquestes "cinc" persones per algú altre: que també influïm, inspirem i deixem empremta.
Que les nostres paraules, la nostra mirada o la nostra manera d’estar poden ser un lloc segur per algú.
Potser la invitació és aquesta:
envoltar-nos —i ser— presències que ajudin a créixer, que donin espai i llibertat, que neixin del respecte i de l’amor.
Perquè, al final, el que compartim ens transforma.
Amb amor,
Andrea
Cartes "Missatges amb cor"
Instagram | Blog
PD: "Todo se transforma" de Jorge Drexler.
Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da.
Todo se transforma.