Avui primer comparteixo una petita joia d’animació.
És una obra sense paraules, però profundament expressiva i plena de sensibilitat.
A continuació pots veure Alike, el curtmetratge creat per Daniel Martínez Lara i Rafa Cano Méndez.
Abans de seguir llegint, si no vols menjar-te cap "spoiler", mira el curtmetratge.
El vídeo mostra la vida d’un pare i el seu fill en un món gris, on la rutina, la feina i la conformitat han anat apagant els colors de la vida. Et sona?
Cada dia, el pare porta el seu fill a l’escola abans d’anar a treballar.
Tots dos viuen en una ciutat on tothom es mou de manera automàtica, sense emoció.
Si vius en una ciutat, aquestes imatges et seran familiars i la sensació de buidor, grisor i passatgers sense propòsit, probablement estarà present.
Però el nen és diferent: li agrada tocar el violí, jugar i mirar el món amb curiositat.
A poc a poc, l’escola, les normes i la pressa van apagant la seva llum.
Si t'interessa el tema, també et recomano aquesta xerrada TED de Sir Ken Robinson: Do schools kill creativity? Penso que és interessant escoltar-lo i reflexionar sobre què podem fer, què sí que està a les nostres mans per donar valor a la creativitat, a l'autenticitat i a la veritable veu interna.
I continuant amb el curt...
El pare, immers també en la rutina, s’adona que ell mateix ha perdut els seus propis colors.
Fins que un dia s’atura, es permet sentir i recupera el joc, la música, la vida.
En fer-ho, torna també el color al cor del seu fill.
Un altre parèntesi... M'adono que el que em dóna pau en aquesta imatge anterior és justament tot allò natural: el cel i l'aigua. I precisament és el que té color i dóna vida.
Per a mi, “Alike” parla de moltes coses, per anomenar algunes que tinc avui presents...
Parla de la creativitat i l’autenticitat davant la uniformitat.
De la connexió humana, la complicitat i la tendresa com a formes de mantenir-nos vius.
De com el món adult pot apagar —o alimentar— la llum interior dels infants.
I també és un recordatori: El que ens fa vius és sentir, crear i estimar.
A vegades viure la vida és simplement tornar a escoltar la pròpia veu i trobar el propi ritme.
Som éssers creatius i la creativitat no és només pintar, escriure o tocar música.
És una manera de viure, d’obrir-nos al que sentim, de permetre que la vida es mogui a través nostre, d’expressar el que som amb autenticitat.
Quan la rutina ens apaga, podem tornar al color cuidant el nostre interior:
Dedicant temps al silenci, a escoltar-nos, a sentir el nostre propi ritme.
I aprofito l'ocasió per recomanar el podcast Cántaro de lava de Inés Lolago, on parla dels processos creatius com camins també d’autoconeixement, per retrobar-nos amb el que hem vingut a dir al món. A més, també recomano El camino del artista de Julia Cameron, un llibre que és un curs de descobriment i rescat de la teva pròpia creativitat.
Permet-te crear amb autenticitat.
Tornar al color és tornar a tu.
Amb amor,
AndreaCartes "Missatges amb cor"
Instagram | Blog
PD: Avui, pels nens que tots hem sigut, "La Vall d'Artigues" de Gossos.