Andantina

A vegades tinc la sensació que ens movem ràpidament entre opinions, judicis i respostes automàtiques. Quan alguna cosa no funciona, quan alguna cosa fa mal o grinyola, apareix gairebé de seguida la necessitat d’assenyalar culpables. Cap enfora o cap endins. Algú ha fallat. Alguna cosa s’ha fet malament. Jo hauria d’haver estat diferent. En algun moment de la vida, em va arribar aquest missatge: Quan assenyales amb un dit, n’hi ha un que apunta cap enfora, però tres que assenyalen cap a tu. I crec que és bo recordar-ho: No per acusar-nos, sinó per recordar-nos que sempre formem part del que mirem. La culpa, però, no ens ajuda gaire. No ens nodreix, no ens fa créixer, no ens dona més consciència. Sovint només ens pesa. Ens fa petites, ens tanca, ens deixa atrapades en el passat, en allò que ja no podem canviar. I des d’aquí és difícil transformar res. Per això crec que és millor parlar de responsabilitat. No com a càstig ni com a exigència, sinó com a capacitat de respondre. De mirar què...

Quan el món accelera, potser toca parar, no? Acabem de passar el Black Friday .  Uns dies de consumisme massiu en un món on, si ho pensem bé, ja no ens cal cap excusa per consumir. Vivim envoltats d’objectes sense propòsit, acumulats per inèrcia, per l’oferta-que-no-pots-deixar-passar o per la promesa que “estalviarem” si comprem tres coses que, en realitat, no necessitàvem. Com deia algú en una frase brillant:  “Al Black Friday, si no compres res, t’estalvies el 100%.” I tanmateix, seguim. Perquè les ofertes ens persegueixen, perquè hi ha pressa, perquè la lògica del “si no ho compro ara, ho perdo” ens té atrapats. Ep, i si fas la compra en línia, no hauràs ni de sortir de casa!   De petits ens parlaven del malbaratament alimentari. De com, en alguna altra part del món, aquell menjar que llençàvem salvaria el dia a algú. Doncs fixa't, es diu que un de cada tres aliments va parar a les escombraries. No només és una manca d’ètica, sinó que també agreuja la desfor...

Avui considero que és un bon dia per parar. Un dia per mirar enrere, observar el camí recorregut i adonar-me que ja no soc al mateix lloc que abans. Respirar. Contemplar els canvis, sentir la metamorfosi, els girs inesperats i les passes decisives. I agrair. Agrair-me i agrair. I aleshores celebrar. Celebrar a la meva manera: amb calma, amb tendresa, amb aquell silenci que abraça. Donar gràcies a la vida, a les persones que m’han acompanyat, a les experiències que m’han fet créixer i reconèixer tot el que ja he transitat. Perquè sovint anem “a tope”, com una baldufa que gira sense parar. Les responsabilitats, els ritmes, les presses… I, de tant avançar, ens oblidem de mirar el que ja hem caminat. Per això, avui és dia de pausa. Dia de gratitud. Dia de celebració. Tanco els ulls (o no) i m’agraeixo, amb un amable somriure intern, tot el recorregut, tot el que he aconseguit, tot el que he après i caminat.  I segueixo fent camí, quan vulgui, després d’haver reposat u...

Avui primer comparteixo una petita joia d’animació.   És una obra sense paraules, però profundament expressiva i plena de sensibilitat. A continuació pots veure Alike , el curtmetratge creat per Daniel Martínez Lara i Rafa Cano Méndez. Abans de seguir llegint, si no vols menjar-te cap "spoiler", mira el curtmetratge.  El vídeo mostra la vida d’un pare i el seu fill en un món gris, on la rutina, la feina i la conformitat han anat apagant els colors de la vida. Et sona? Cada dia, el pare porta el seu fill a l’escola abans d’anar a treballar. Tots dos viuen en una ciutat on tothom es mou de manera automàtica, sense emoció. Si vius en una ciutat, aquestes imatges et seran familiars i la sensació de buidor, grisor i passatgers sense propòsit, probablement  estarà  present.  Però el nen és diferent: li agrada tocar el violí, jugar i mirar el món amb curiositat. A poc a poc, l’escola, les normes i la pressa van apagant la seva llum. Si t'interessa el te...

Com és permetre’s sentir en un món que demana duresa? Hi ha moments en què ser sensible sembla un desavantatge. En un món que ens demana constantment ser forts, eficients i resistents, les emocions o la percepció subtil poden semblar una debilitat.  La sensibilitat es defineix, a grans trets, com la capacitat que té una persona per sentir, percebre el seu entorn o ser alterada per aquest de manera significativa. El terme prové del llatí sensibilitas , derivat de sensus (sentit), amb què els antics romans es referien al “sentit comú”. Quan parlem de sensibilitat, normalment ens referim a la disposició o capacitat de sentir, que pot incloure: Sentir el món al voltant, percebent l’entorn amb els sentits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Sentir la pròpia existència, incloent emocions, sentiments, benestar físic i percepció del cos. Ser commogut en el pla interior: que una situació, fet o objecte mobilitzi els sentiments de manera especial. Experimentar compassió i tendr...

Es diu que Jim Rohn va dir una vegada: “Eres el promedio de las cinco personas con las que más te relacionas.” Quan vaig sentir aquesta frase per primera vegada, em va fer pensar. Em vaig preguntar: amb qui passo realment el meu temps? No només físicament, sinó també emocionalment o inclús energèticament. La idea que hi ha darrere d’aquesta frase és senzilla però poderosa: les persones que ens envolten influeixen profundament en la nostra manera de pensar, sentir i actuar. La nostra energia, els nostres hàbits, creences, aspiracions i fins i tot el nostre llenguatge es modelen, sovint sense adonar-nos-en, per les persones amb qui compartim més moments, paraules o silencis. El número cinc no és científic, sinó simbòlic. És per recordar-nos que uns pocs vincles propers poden tenir un gran impacte en la nostra vida. I és que les nostres relacions més estretes ens afecten, encara que no sempre en siguem conscients. Així que la frase no és tant per mesurar ni per jutjar, sin...