Andantina

La urgència. La rapidesa. L’eficàcia. Sempre més. I més ràpid. I abans. El resultat, el volem ara . Com més ràpid, millor. La pressa, l’estrès, el cortisol pels núvols. L’exigència. Amb nosaltres. Amb els altres. Amb tot. Vaig en cotxe i condueixo al límit. Encara que això només em faci guanyar un minut… i una dosi extra d’estrès. Em demanen una tasca que no és urgent, que podria fer d’aquí dos mesos o l’any vinent… I en 20 minuts, ja la tinc feta, entregada. I jo, amb la sensació que vaig tard , que tinc massa feina , que estic superada . Poso il·lusió en una tasca, en un projecte, en alguna cosa que m’encanta… I si no veig resultats immediats, sento que és un fracàs . Perquè hem après que tot ha de donar fruit ja . Sense pausa. Sense espera. Sense esforç aparent. Vivim a la societat de la recompensa immediata . I si no arriba de pressa, ens desmotiva. No ens serveix. No ens és suficient. I ho deixem anar. Però el món no és així. La vida no funciona així. Pensa en...

“No veiem les coses com són, les veiem com som nosaltres.” Una vegada vaig tenir un tutor i professor de mates meravellós. Ara fa uns anys que va morir, però encara el recordo amb molt carinyo. Un dia ens va portar a classe un conte amb un títol que encara avui em ressona: “No vemos las cosas como son, las vemos como nosotros somos.” Era la història de l’ancià del pou : Hi havia una vegada un ancià que passava els dies assegut al costat d’un pou, a l’entrada d’un poble. Un jove s’hi va acostar i li va preguntar: – Mai he estat per aquí… Com són els habitants d’aquesta ciutat? L’ancià li respongué amb una altra pregunta: – Com eren els de la ciutat d’on vens? – Egoistes i malvats –va dir el jove–. Estic content d’haver-ne marxat. – Aquí són així també –va dir l’ancià. Més tard, un altre jove li feu la mateixa pregunta. – Els de la meva ciutat eren bons, generosos, honestos… m’ha costat molt deixar-los. – Aquí també són així –va dir l’ancià. Un home que havia portat els seus animals ...

Hi ha una cançó amb un missatge potent que m'agrada molt. Es diu Pupilas , de Cuni Massa. La seva lletra em fa pensar en la mirada. En com mirem el món , com interpretem el que ens envolta, com creiem que veiem “la realitat”, quan en realitat és la nostra percepció . Cuando mirás lo que yo miro, miramos lo mismo, pero vemos distinto. Aquesta frase m’interpel·la profundament. Perquè sí, podem estar veient el mateix arbre, la mateixa situació, la mateixa persona... però el significat que li donem pot ser completament diferent . Per a algú, un arbre pot ser ombra. Per a un altre, pot ser llenya, paper, oxigen... La terra pot ser mare o propietat. Un home pot ser creador o depredador. Tantas realidades, como tantas pupilas. I és que cadascú mira amb els seus ulls , amb la seva història, les seves ferides, les seves creences, les seves pors i esperances. Veiem el món no com és, sinó com som. I sovint, creiem que la nostra mirada és la correcta, la real, la veritable. Ens...

Quan faig cursos i parlo de l’escolta, m’agrada parar. I projectar una fotografia. I aleshores deixar que el silenci ens abraci durant uns segons, ocupant tot l’espai de la sala. És aquesta fotografia d’Édouard Boubat: Rémi escoltant el mar, 1955 . Un nen amb un cargol de mar a l’orella. Quiet. Disponible. Profundament present. Té alguna cosa que m’emociona. Una senzillesa plena de bellesa, de tendresa, de delicadesa. Crec que així és l’escolta profunda. Com aquest gest senzill i íntim: parar, acostar-se el cargol de mar i escoltar. No puc deixar de sentir el somriure sincer, la presència atenta, l’amor, el vincle, la generositat i la connexió invisible que hi ha en aquesta foto. Crec que és el mateix que es crea quan una persona escolta de veritat, de tot cor.  Quantes vegades ens escoltem (o ens escolten) així? Amb aquesta entrega? Amb aquest silenci? Amb aquest amor? Per això m’agrada tornar a aquesta imatge i deixar que ens parli. Com si ens digués, molt a poc a ...

Avui torno amb aquest vídeo que m’emociona cada cop que el veig. Un conte senzill, tendre, però, per a mi, ple de veritats profundes. Ens parla de com creiem que hem de ser. De com intentem encaixar en llocs que no estan pensats per nosaltres. De com, de vegades, busquem ser qui no som. O volem que els altres canviïn per adaptar-se a la nostra forma, a la nostra mirada, al nostre món. Fins que entenem que no va per aquí la cosa . Que no és el quadradet qui ha de canviar, sinó la porta . El sistema. Les estructures. Les creences. Dir “això sempre s’ha fet així” no ens fa millors. Ens tanca portes. Ens trenca el cor. Ens redueix el món. Quan canviem la manera de mirar, s’obren espais. Quan escoltem, quan deixem d’imposar, quan reconeixem que no tenim totes les respostes... Quan ens obrim a altres mirades, ens transformem . I això és el que, potser, més ens fa créixer: Entendre que podem canviar d’opinió. Que podem revisar, replantejar, tornar a començar, reaprendre. Que podem...