Andantina

Avui considero que és un bon dia per parar. Un dia per mirar enrere, observar el camí recorregut i adonar-me que ja no soc al mateix lloc que abans. Respirar. Contemplar els canvis, sentir la metamorfosi, els girs inesperats i les passes decisives. I agrair. Agrair-me i agrair. I aleshores celebrar. Celebrar a la meva manera: amb calma, amb tendresa, amb aquell silenci que abraça. Donar gràcies a la vida, a les persones que m’han acompanyat, a les experiències que m’han fet créixer i reconèixer tot el que ja he transitat. Perquè sovint anem “a tope”, com una baldufa que gira sense parar. Les responsabilitats, els ritmes, les presses… I, de tant avançar, ens oblidem de mirar el que ja hem caminat. Per això, avui és dia de pausa. Dia de gratitud. Dia de celebració. Tanco els ulls (o no) i m’agraeixo, amb un amable somriure intern, tot el recorregut, tot el que he aconseguit, tot el que he après i caminat.  I segueixo fent camí, quan vulgui, després d’haver reposat u...

Avui primer comparteixo una petita joia d’animació.   És una obra sense paraules, però profundament expressiva i plena de sensibilitat. A continuació pots veure Alike , el curtmetratge creat per Daniel Martínez Lara i Rafa Cano Méndez. Abans de seguir llegint, si no vols menjar-te cap "spoiler", mira el curtmetratge.  El vídeo mostra la vida d’un pare i el seu fill en un món gris, on la rutina, la feina i la conformitat han anat apagant els colors de la vida. Et sona? Cada dia, el pare porta el seu fill a l’escola abans d’anar a treballar. Tots dos viuen en una ciutat on tothom es mou de manera automàtica, sense emoció. Si vius en una ciutat, aquestes imatges et seran familiars i la sensació de buidor, grisor i passatgers sense propòsit, probablement  estarà  present.  Però el nen és diferent: li agrada tocar el violí, jugar i mirar el món amb curiositat. A poc a poc, l’escola, les normes i la pressa van apagant la seva llum. Si t'interessa el te...