Andantina

Quan algú ens diu " no ", com ens ressona dins? Camino pel carrer i sento nens dient als seus familiars o a "l'amiguet" dels papes: "No" , "Para" . I ningú els escolta. Ningú cuida aquell no . No sé si et passa a tu, que em llegeixes ara; però a mi sempre m’ha costat molt dir que no. Potser per això, quan el sento en boca d’algú altre, m’hi fixo i em sembla tan important que el digui. El que em sembla "increïble" és que no sapiguem acollir-lo . Que no sapiguem prendre’l seriosament . Que no el respectem. I no parlo només d'acollir els "no" dels nens, sinó de qualsevol persona.  Tant de bo sabéssim dir més i millor: “No” . “Para” . “No vull” . “No em ve de gust” . Respectant el nostre sentir. I tant de bo, quan algú ens diu “no”, el prenguéssim amb respecte, sobretot si ens el diuen directament a nosaltres. Quan escoltem un “no”, de vegades es remou una ferida. Almenys, sento que és el que em passa sovint...

De vegades pensem que la nostra manera de viure és “la manera” de viure. Potser perquè és la que hem vist a casa, la que hem après sense adonar-nos-en, la que s’ha anat repetint a la nostra família generació rere generació. Però la veritat és que no hi ha una única manera de viure . No ha d’existir un únic patró. No és obligatori seguir exactament allò que hem vist a la infància, per molt familiar i segur que ens sembli. Quan viatgem, quan passem temps a casa d’uns amics, quan compartim estones amb altres famílies, quan coneixem altres pobles, ciutats o països… la mirada se’ns amplia. Descobrim que hi ha maneres molt diferents de cuinar, de celebrar, de treballar, de descansar, de comunicar-nos, d’estimar… I llavors ens adonem que allò que pensàvem que era “normal” o “lògic”, només és una de tantes opcions possibles. No es tracta de copiar ni de renegar del que hem rebut. Es tracta de saber que podem escollir . Que puc recollir coses que m’inspiren d’aquí i d’allà, i deixar l...

Tot ho donem per suposat. Creiem que la nostra hipòtesi és la certa. Que la nostra manera de veure les coses és l’única possible. Que no pot ser d’una altra manera. Sovint penso que allò que tal persona fa o desfà és —òbviament— per la raó que jo m’he imaginat. Encara que no tingui res a veure amb la realitat. Perquè la meva pel·lícula està molt ben feta. El meu cap ha omplert tots els forats que volia omplir, almenys els que jo necessitava omplir per creure’m la meva pròpia versió. Però… se m’oblida una cosa molt important: Els altres també tenen la seva pròpia pel·lícula. Amb els seus motius. Amb la seva realitat. Amb el seu dolor i la seva història. I potser la seva realitat no té res a veure amb la meva. Aleshores… Què passaria si, en lloc d’estar tot el dia suposant, comencés a preguntar? Preguntar allò que no sé. Preguntar abans d’afirmar. I dubtar de les meves suposicions, bàsicament, per fer espai. Espai per altres realitats, altres opcions, altres visions. Qu...

La "perfecció". Que tot surti bé. Fer-ho bé. I si pot ser, el més perfecte possible (perquè mai sentim que assolim 100% aquesta suposada perfecció). Ser la nena bona. Ser excel·lent. Que tothom ho vegi. Que tothom ho valori. No defraudar. Complaure. Voler que tothom se senti a gust, còmode, feliç. Evitar conflictes. Encara que no hi estigui d’acord, callar. Acceptar. Fer veure que tot està bé així. Fins i tot quan dins meu no ho està. I pel camí, perdre’m a mi mateixa . Sentir-me incòmoda, petita... Sentir que em costa posar límits. Sentir que tot pesa. Una pressió constant a les espatlles. Voler acontentar a tothom i no arribar-hi. No poder. No saber com. No tenir forces. I viure-ho com un fracàs personal. I sé que no és sa. Ho sé. Ho veig, ho reconec. I per això procuro caminar cap a un altre lloc. A poc a poc. A la meva manera. Quan em sento capaç. Quan em surt. Quan ho veig. Posant límits nous. Explorant altres camins. Intentant acceptar el meu pr...