Tot ho donem per suposat.
Creiem que la nostra hipòtesi és la certa.
Que la nostra manera de veure les coses és l’única possible.
Que no pot ser d’una altra manera.
Sovint penso que allò que tal persona fa o desfà és —òbviament— per la raó que jo m’he imaginat.
Encara que no tingui res a veure amb la realitat.
Perquè la meva pel·lícula està molt ben feta.
El meu cap ha omplert tots els forats que volia omplir, almenys els que jo necessitava omplir per creure’m la meva pròpia versió.
Però… se m’oblida una cosa molt important:
Els altres també tenen la seva pròpia pel·lícula.
Amb els seus motius.
Amb la seva realitat.
Amb el seu dolor i la seva història.
I potser la seva realitat no té res a veure amb la meva.
Aleshores…
Què passaria si, en lloc d’estar tot el dia suposant, comencés a preguntar?
Preguntar allò que no sé.
Preguntar abans d’afirmar.
I dubtar de les meves suposicions, bàsicament, per fer espai.
Espai per altres realitats, altres opcions, altres visions.
Quan la meva tieta em va compartir les idees del llibre Los cuatro acuerdos de Miguel Ruiz, hi va haver un acord que se’m va quedar gravat:
No facis suposicions.
Aquest acord convida a qüestionar les suposicions que fem sobre els altres i sobre les situacions.
En lloc d’assumir, millor comunicar-se clarament i preguntar.
Així s’eviten malentesos, malestar, judicis… i ens obrim a la realitat de l’altre.
Potser aquesta idea em va arribar en el moment just, perquè la vaig trobar entomable.
No era un canvi radical de vida, era un petit gest:
Començar a observar quantes vegades al dia faig suposicions.
I a poc a poc, al meu ritme, quan me n’adono, paro.
Reviso. I intento canviar la suposició per una pregunta.
De vegades la suposició la faig en veu alta.
Altres vegades és només interna.
Però decidir fer el pas de preguntar a l'altre allò que no sé, és un canvi de mirada.
I el canvi transforma la manera com em relaciono amb l’altre, i amb mi.
I em dona espai per entendre l’altre, en lloc de suposar, jutjar o imaginar-me una pel·lícula que només existeix al meu cap.
Així que dono la benvinguda als dubtes, a la comunicació i a les preguntes.
I dono gràcies a les suposicions, perquè detectar-les em fa veure què em preocupa, què em fa por, què m'intriga, en què sento descontrol i m'agradaria controlar, quina pel·lícula necessito alimentar...
I així em puc reconéixer, entendre i calmar des d'un altre lloc.
Recordant que les meves idees ben posades, potser em fan despistar del realment important:
Què em passa?
Com em sento?
Què necessito?
I què m'apropa a la meva pau interna?
Amb amor,
Andrea
Cartes "Missatges amb cor"
Instagram | Blog