Vivim enganxats a les pantalles. El mòbil a la mà, inseparable, com si fos una extensió del nostre cos. I quan no és el mòbil, és la tele, Netflix, YouTube, els videojocs, el correu electrònic, les xarxes socials... Hem integrat tot això en la nostra vida sota la il·lusió que ens relaxem i “desconnectem”. Però, en realitat, no descansem: ens atordim. El cos i la ment s’omplen d’estímuls, i això no és repòs: és sobreestimulació.
Cada dia rebem una allau d’imatges, notificacions i informacions que saturen el cervell i ens aboquen emocions que ni tan sols són nostres. Ens comparem amb vides editades i “perfectes”, amb cossos ideals i èxits aparentment fàcils. Allò que havia de ser un moment de calma es converteix en ansietat, estrès i la sensació incòmoda de no ser suficients.
Les pantalles ens “roben” temps, i en canvi, quan aconseguim allunyar-nos-en, recuperem minuts valuosos i tornem a ser presents.
Pensem que no hi estem enganxats... fins que ho provem. Jo me’n vaig adonar quan vaig començar a deixar el mòbil a una altra habitació durant la nit. El buscava abans d’anar a dormir o tot just llevar-me, sense cap necessitat real. Només per mirar “una cosa ràpida” que podia esperar. Llavors vaig decidir canviar-lo per una llibreta i un llapis. Al vespre hi apunto allò que em ve al cap i al matí començo més tranquil·la, sense estímuls immediats ni distraccions.
Per mi, més enllà de radiacions o altres factors que sovint es comenten, el punt clau és la salut mental. El mòbil ens talla el fil, ens interromp, ens dispersa. Quantes vegades l’agafem amb una intenció concreta i acabem fent qualsevol altra cosa menys la que volíem fer? I quants cops, directament, l’agafem sense ni adonar-nos-en, com un gest automàtic gravat al cos?
Això té conseqüències en la vida quotidiana i en les relacions. No és estrany entrar en un restaurant i veure famílies senceres enganxades a la pantalla. O adults que, en acabar la feina, continuem atrapats al mòbil en lloc de connectar amb el que tenim just davant. Ho hem normalitzat tant, que fins i tot ho associem amb la modernitat. Però només cal un gest tan senzill com deixar el mòbil fora de la taula per notar com les converses canvien, com creix la presència i la qualitat del temps compartit. Quan traiem la pantalla del mig, deixem d’evadir-nos i tornem a conviure amb el que realment importa.
El món digital és una tempesta d’estímuls: colors cridaners, scroll infinit, milers d’imatges en pocs minuts, notificacions constants, compres amb un sol clic, videojocs amb recompenses immediates, anuncis quan menys t’ho esperes... El cervell, que s’acostuma a tot, acaba buscant-ho automàticament. Així és com, sense adonar-nos-en, acabem més connectats al món virtual que a la nostra pròpia vida. I no és casual: les aplicacions estan dissenyades per atrapar-nos (si en vols saber més, pots veure el documental "El dilema de las redes"). És fàcil entrar a mirar “una cosa ràpida” i, vint minuts després, adonar-te que ni recordes què hi buscaves.
Per això vaig començar a provar eines per trencar aquest cercle. Una de les que més m’ha ajudat són els launchers minimalistes, que transformen la pantalla en una interfície simple, sense colors ni icones temptadores. Ara utilitzo “Olauncher”, però n’hi ha d’altres. Aquest petit canvi ha fet que el mòbil torni a ser una eina i no un parany. També utilitzo el Benestar digital que ja inclouen molts dispositius: puc limitar el temps d’ús de cada aplicació i veure estadístiques reals. Us asseguro que veure aquelles hores perdudes reflectides en números és un cop de realitat. Prendre consciència és el primer pas per recuperar el control.
He descobert que una part del problema és la memòria muscular: desbloquejar el mòbil i obrir aplicacions sense pensar-hi. Els dits saben el camí de memòria. Un cop dins, el cervell es deixa endur, perquè allà hi ha el que ell interpreta com a “sucre immediat”: estímuls, novetats, dopamina fàcil. I és clar, t’hi quedes atrapat. Per això m’agrada recuperar eines senzilles, com una llibreta per apuntar idees o un rellotge de polsera per no dependre del mòbil per mirar l’hora. Són petits gestos que redueixen la dependència.
També he comprovat l’impacte en el descans. Les pantalles, amb la seva llum blava i els estímuls constants, alteren el cicle del son. Desconnectar abans d’anar a dormir millora molt la qualitat del descans. Quan creo un espai de silenci i calma abans d’anar al llit, baixo revolucions i em preparo per dormir millor.
A més, quan ens allunyem de les distraccions, la capacitat de concentració i l’energia disponible augmenten de manera natural. El cervell descansa i recuperem la creativitat i la claredat quan li oferim moments de veritable “no fer res”, d’estar en silenci i d’escoltar-nos. Amb tot el soroll i la saturació que vivim, és gairebé un luxe regalar-nos aquestes estones de contacte amb nosaltres mateixos, amb el cos, les emocions i els pensaments.
Desconnectar de les pantalles és, en el fons, reconnectar amb nosaltres. Recuperar temps valuós, reconèixer-nos, escoltar-nos i viure la vida real que tenim just davant. Brooke McAlary, al llibre Volver a lo simple, proposa dedicar 15 minuts al dia a desconnectar del tot. Sense mòbil, sense tele, sense cap dispositiu. Pots llegir, escriure, passejar, jugar o, senzillament, no fer res. I abans d’anar a dormir, uns altres 15 minuts de desconnexió conscient.
El nostre cervell i el nostre cor necessiten espais buits per respirar. Ja l’any 1999, un doctor va descobrir que una persona rebia més informació en un sol dia que una persona del 1900 en tota la seva vida. Imagina’t ara, més de vint anys després, immersos en correus, xarxes socials i notícies constants. Més que mai, necessitem aquesta pausa.
I a tu, quins hàbits et funcionen per desconnectar?
Amb amor,
Andrea
Cartes "Missatges amb cor"
Instagram | Blog
PD: Avui comparteixo una cançó que justament parla d'això, "WTF" de Groove Nazar. I també et deixo "Silencio" de Jorge Drexler.