Andantina

Com és permetre’s sentir en un món que demana duresa? Hi ha moments en què ser sensible sembla un desavantatge. En un món que ens demana constantment ser forts, eficients i resistents, les emocions o la percepció subtil poden semblar una debilitat.  La sensibilitat es defineix, a grans trets, com la capacitat que té una persona per sentir, percebre el seu entorn o ser alterada per aquest de manera significativa. El terme prové del llatí sensibilitas , derivat de sensus (sentit), amb què els antics romans es referien al “sentit comú”. Quan parlem de sensibilitat, normalment ens referim a la disposició o capacitat de sentir, que pot incloure: Sentir el món al voltant, percebent l’entorn amb els sentits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Sentir la pròpia existència, incloent emocions, sentiments, benestar físic i percepció del cos. Ser commogut en el pla interior: que una situació, fet o objecte mobilitzi els sentiments de manera especial. Experimentar compassió i tendr...

Es diu que Jim Rohn va dir una vegada: “Eres el promedio de las cinco personas con las que más te relacionas.” Quan vaig sentir aquesta frase per primera vegada, em va fer pensar. Em vaig preguntar: amb qui passo realment el meu temps? No només físicament, sinó també emocionalment o inclús energèticament. La idea que hi ha darrere d’aquesta frase és senzilla però poderosa: les persones que ens envolten influeixen profundament en la nostra manera de pensar, sentir i actuar. La nostra energia, els nostres hàbits, creences, aspiracions i fins i tot el nostre llenguatge es modelen, sovint sense adonar-nos-en, per les persones amb qui compartim més moments, paraules o silencis. El número cinc no és científic, sinó simbòlic. És per recordar-nos que uns pocs vincles propers poden tenir un gran impacte en la nostra vida. I és que les nostres relacions més estretes ens afecten, encara que no sempre en siguem conscients. Així que la frase no és tant per mesurar ni per jutjar, sin...

 L’aire es torna més fresc. Les tardes són més curtes, la llum més suau.  Hi ha un silenci nou a l’ambient. Una calma que sembla convidar-nos a frenar. Comença la tardor, i amb ella arriba un temps de canvi, de transició, d’ anar cap endins . La natura es transforma davant nostre, i si ens aturem a mirar-la, n'aprenem molt: Els arbres deixen anar les seves fulles sense resistència. No s’aferren. No lluiten per mantenir-les vives. Senzillament, deixen anar el que ja no necessiten per poder reposar i preparar-se per al nou cicle. Potser això mateix és el que la tardor ens convida a fer: mirar què volem deixar caure nosaltres també. Quines coses, hàbits, relacions, pensaments o emocions ja han complert el seu propòsit, i ara podem acomiadar amb agraïment. Vivim sovint pensant que deixar anar és perdre. Que si no ho sostenim, desapareixerà. Però la vida —com la natura— no elimina, transforma . Allò que cau es converteix en aliment per a la terra, en espai perquè en pu...

Hi ha moments en què el cos s’atura. I, sovint, ens incomoda. Ens fa por. Ens fa sentir que estem fallant, que hauríem de poder amb tot. Però amb el temps he anat entenent que, quan el cos diu prou, no és per debilitat: és perquè sap. És una manera amable —encara que a vegades ens costi acceptar-la— de fer-nos mirar cap a dins. De dir-nos: “para una mica, escolta’t, mira què necessites”. Vivim en una cultura que ens empeny a continuar, a fer més, a no aturar-nos mai. I ens acabem creient que el descans és un luxe o una pèrdua de temps. Que només podem descansar quan tot està fet, quan ja ho tenim tot sota control. Però el cos no entén d’agendes ni de calendaris. El cos només sap si pot o no pot, si respira o es tanca, si hi ha espai o tot s’estreny. Sap que hem anat massa lluny, que hem sostingut massa, que ens hem oblidat de nosaltres mentre intentàvem arribar a tot.  Sap que fa dies, setmanes o mesos que vivim en tensió, respirant només a mitges. Que hem anat tirant amb poc ...

Vivim enganxats a les pantalles. El mòbil a la mà, inseparable, com si fos una extensió del nostre cos. I quan no és el mòbil, és la tele, Netflix, YouTube, els videojocs, el correu electrònic, les xarxes socials... Hem integrat tot això en la nostra vida sota la il·lusió que ens relaxem i “desconnectem”. Però, en realitat, no descansem: ens atordim. El cos i la ment s’omplen d’estímuls, i això no és repòs: és sobreestimulació. Cada dia rebem una allau d’imatges, notificacions i informacions que saturen el cervell i ens aboquen emocions que ni tan sols són nostres. Ens comparem amb vides editades i “perfectes”, amb cossos ideals i èxits aparentment fàcils. Allò que havia de ser un moment de calma es converteix en ansietat, estrès i la sensació incòmoda de no ser suficients. Les pantalles ens “roben” temps, i en canvi, quan aconseguim allunyar-nos-en, recuperem minuts valuosos i tornem a ser presents. Pensem que no hi estem enganxats... fins que ho provem. Jo me’n vaig adonar quan vaig ...