Quan les fulles cauen: Deixar anar amb amor

 L’aire es torna més fresc. Les tardes són més curtes, la llum més suau. 


Hi ha un silenci nou a l’ambient. Una calma que sembla convidar-nos a frenar.
Comença la tardor, i amb ella arriba un temps de canvi, de transició, d’anar cap endins.

La natura es transforma davant nostre, i si ens aturem a mirar-la, n'aprenem molt: Els arbres deixen anar les seves fulles sense resistència.
No s’aferren. No lluiten per mantenir-les vives.
Senzillament, deixen anar el que ja no necessiten per poder reposar i preparar-se per al nou cicle.

Potser això mateix és el que la tardor ens convida a fer: mirar què volem deixar caure nosaltres també.
Quines coses, hàbits, relacions, pensaments o emocions ja han complert el seu propòsit, i ara podem acomiadar amb agraïment.

Vivim sovint pensant que deixar anar és perdre.
Que si no ho sostenim, desapareixerà.
Però la vida —com la natura— no elimina, transforma.
Allò que cau es converteix en aliment per a la terra, en espai perquè en pugui néixer alguna cosa nova.
I potser el mateix passa dins nostre: el que deixem anar es transforma en aprenentatge, en saviesa, en llavor.

Aquesta estació ens parla de neteja i renovació, no com una obligació, sinó com un gest amorós.
Actes d’amor, de vegades, silenciosos i senzills, que ens ajuden a tornar a l’essència.
Potser és temps de tancar cicles, de revisar, d’alliberar l’energia estancada...

No cal fer grans transformacions: de vegades n’hi ha prou amb petits gestos. La renovació pot ser subtil.
Pot ser netejar un calaix, buidar una prestatgeria o ordenar l’espai on treballem.
Pot ser revisar què hi ha a la nostra vida que pesa, que ocupa espai, que ja no ens representa.
Pot ser mirar amb tendresa una relació que s’ha anat apagant, una feina que ja no ens nodreix, una part de nosaltres que necessita descans.

Netejar no és eliminar: és transformar.
Les coses no desapareixen, simplement canvien de forma, de lloc o de funció.
Una fulla es transforma en aliment per la terra.
Un jersei pot escalfar una altra persona.
Una relació pot continuar d'una altra manera, amb una nova forma d’estimar.

Quan fem espai a fora, també el fem a dins.
La casa i el cos són espills l’un de l’altre.
Quan ordenem, quan netegem, quan deixem anar, sentim com l’energia torna a circular.
És com si obríssim finestres internes perquè entri aire nou.

A vegades, sense adonar-nos-en, fem aquest procés de "deixar anar" des de la impaciència o el rebuig.
Volem que marxi “allò vell”, allò que ja no ens serveix, com si fos una molèstia.
Però si hi posem consciència, descobrim que cada cosa que hem sostingut —cada objecte, cada vincle, cada idea— ha tingut un sentit, encara que ara ja no sentim continuar sostenint-lo. 

Perquè no es tracta de rebutjar el que ja no volem, sinó d’honrar-ho.
Per això és bonic deixar anar amb amor, no amb menyspreu.
Agrair el temps compartit, el que ens ha ensenyat, el que ens ha nodrit, la funció que ha complert mentre ha estat amb nosaltres.

I si ara no podem veure cap aprenentatge, si ara no sentim que ens hagi sumat en cap aspecte, igualment podem honrar el fet que, d’alguna manera, aquella experiència, aquella cosa, aquella persona... formava part del nostre camí.
Mirar-la amb tendresa: si hi era, per alguna raó la sosteníem.
Potser per costum, per por, per no estar encara preparades per deixar-la anar.
Honrar això també forma part del procés.

Deixar anar pot ser acomiadar-se amb consciència.
Pot ser reconèixer que tot té un cicle.
Que hi ha coses que, per créixer, necessiten marxar.
Que el buit que queda no és absència, sinó espai perquè pugui néixer allò nou. 

Ha arribat la tardor. I amb ella una energia diferent: més tranquil·la, més interna, més lenta.
És moment de recollir-nos i reequilibrar-nos.
De cuidar-nos, descansar, alimentar-nos amb amor, retrobar-nos amb la nostra amabilitat i la nostra suavitat.

La natura ens recorda que tot es mou en cicles.
No hi ha creixement constant, ni activitat sense descans.
Els arbres reposen, la terra es refreda, la llum es recull.
Nosaltres, també, necessitem aquests moments de pausa i de retorn cap a dins.

Però sovint, ens resistim.
Tenim la sensació que aturar-nos és perdre el temps, que parar és renunciar.
Però quan parem, quan ens permetem respirar, podem sentir com el nostre ritme natural torna a emergir.
El cos ho sap. El cor ho sap.

La tardor ens recorda que no cal sostenir-ho tot.
Que podem descansar.
Que podem deixar que les coses segueixin el seu curs, sense empènyer-les.

Com els arbres, podem deixar caure amb serenitat.
Deixar que el que pesa torni a la terra, sabent que allà es transformarà en aliment per al nou cicle.

Hi ha una bellesa profunda en l’acte de netejar, ordenar i purificar.
No és només una acció pràctica, és una manera d’alinear-nos amb nosaltres mateixos, amb el nostre espai, amb la vida.
Quan ho fem amb consciència, cada gest es converteix en un acte d’afecte.
Cada calaix que buidem, cada pes que deixem anar, és una forma de dir-nos “em cuido, em respecto, confio”.

Deixar anar, quan es fa amb consciència, és un acte d’amor.
Amor per qui érem, amor per qui som, amor per qui estem esdevenint.
És reconèixer que necessitem espai, silenci, respir.

Deixar anar pot fer por, però és necessari per crear espai.
I el buit que queda —aquest buit que a vegades ens incomoda— és el lloc on pot néixer allò nou. És terreny fèrtil per al que vindrà.

Quan alliberem allò que pesa a la ment i al cor, quan deixem que l’energia torni a circular, la vida flueix amb més facilitat.
Fem espai a casa i dins nostre.
Sentim com tot es reorganitza, com les coses es recol·loquen amb els nostres petits gestos d’amor i amb les nostres decisions.

La tardor és, així, una gran mestra.

Ens ensenya que renovar-se és natural, que cada final porta dins seu la llavor d'un principi.
Ens recorda que deixar anar no és perdre, és fer lloc.
És confiar que la vida sap el que fa, que tot té el seu temps i el seu lloc.

I potser, enmig d’aquest canvi de llum i de colors, podem donar-nos permís per fer el mateix: per caure una mica, per buidar-nos, per respirar més a poc a poc.
Per tornar a nosaltres amb més lleugeresa i més amor.


Amb amor,
Andrea

Cartes "Missatges amb cor" 
Instagram | Blog


PD: Avui "Un moment, siusplau" de Canimas.