Hi ha moments en què el cos s’atura.
I, sovint, ens incomoda. Ens fa por. Ens fa sentir que estem fallant, que hauríem de poder amb tot.
Però amb el temps he anat entenent que, quan el cos diu prou, no és per debilitat: és perquè sap.
És una manera amable —encara que a vegades ens costi acceptar-la— de fer-nos mirar cap a dins.
De dir-nos: “para una mica, escolta’t, mira què necessites”.
Vivim en una cultura que ens empeny a continuar, a fer més, a no aturar-nos mai. I ens acabem creient que el descans és un luxe o una pèrdua de temps. Que només podem descansar quan tot està fet, quan ja ho tenim tot sota control. Però el cos no entén d’agendes ni de calendaris. El cos només sap si pot o no pot, si respira o es tanca, si hi ha espai o tot s’estreny.
Sap que hem anat massa lluny, que hem sostingut massa, que ens hem oblidat de nosaltres mentre intentàvem arribar a tot.
Sap que fa dies, setmanes o mesos que vivim en tensió, respirant només a mitges. Que hem anat tirant amb poc combustible, confiant que ja descansarem més endavant.
Però el cos necessita atenció i descans ara.
De vegades l’esgotament arriba sense avisar. Altres vegades sí que ens ha anat donant senyals —una tensió al coll, una sensació de buidor, falta d’energia que no sabem d’on ve— però no els hem volgut escoltar. Fins que un dia, senzillament, no podem més. I aleshores tot s’atura.
Potser és una grip, potser és un plor que feia dies que no sortia, potser és un dia que no pots aixecar-te del llit. Un dia en què el cos, senzillament, diu prou. I tot el que abans semblava urgent o important, de sobte, deixa de ser-ho.
És com si la vida et posés davant d’un mirall i et digués: “Això que sostenies, potser ja no cal que ho sostinguis tu. Mira’t. Cuida’t.” I potser aquest dia, en comptes de culpar-te o forçar-te, pots donar-te permís.
Permís per descansar.
Per no respondre, per no produir, per no sostenir-ho tot.
Per ser només cos, només respiració, només presència.
Descansar no és perdre el temps.
Descansar és tornar a casa. És donar-li al cos i a l’ànima l’espai que necessiten per tornar a trobar-se.
Quan ens aturem, apareix el buit. I aquest buit al principi pot fer por: no sabem què fer-hi, no sabem qui som sense l’activitat constant. Però, si ens hi quedem, si no omplim de seguida aquest silenci amb pantalles o distraccions, comencem a sentir coses que feia temps que no sentíem.
El cansament acumulat, la tristesa, la necessitat de calma o de presència.
I, de mica en mica, també apareixen la tendresa, la gratitud i la creativitat que estava ben adormida.
Descansar no és només dormir o no fer res. És permetre que el sistema es reorganitzi. Que la ment pari, que el cor respiri, que el cos trobi un altre ritme.
És mirar amb honestedat què ens pesa i què ja no volem sostenir més.
Vivim en un món que ens convida a estar disponibles sempre, a respondre-ho tot de seguida, a produir sense parar. Però la natura no funciona així.
Els arbres descansen, la terra reposa, els cicles tenen el seu temps. Nosaltres també ho necessitem.
Descansar pot ser, simplement, deixar d’intentar controlar-ho tot. Deixar espai. Permetre que les coses tornin al seu lloc.
Quan el cos diu “prou”, no és una derrota. És un missatge. És una oportunitat per escoltar allò que durant tant de temps hem silenciat.
És una invitació a tornar a nosaltres, a recuperar el contacte amb el que som, més enllà de les tasques, dels rols, de les expectatives.
Descansar és tornar a casa.
És donar-li al cos, a la ment i al cor, la possibilitat de tornar a respirar junts.
El cos sap. I quan parla, és millor escoltar-lo.
Perquè sempre ens està cuidant, fins i tot quan ens obliga a parar.
Amb amor,
Andrea
Cartes "Missatges amb cor"
Instagram | Blog
PD: Avui "Senzill" de la Beth Rodergas.